Totalitarismo versus democracia. Izquierda versus derecha
La prova de democràcia és respectar les llibertats
Dictadures i dictadors
http://www.avui.cat/avui/diari/docs/index4.htm
No fa gaires anys, comentàvem amb alguns escriptors de l'Europa de l'Est -de fet, de l'Europa central, que el Teló d'Acer havia convertit en Europa de l'Est- algunes experiències personals de joventut. Curiosament, s'assemblaven molt. Tant les pràctiques i maneres de les dictadures respectives com les actituds i les esperances de les respectives oposicions tenien molts punts de contacte. El que ho feia curiós és que ells ens explicaven les seves experiències sota una dictadura comunista, és a dir, teòricament una dictadura d'esquerres, i nosaltres explicàvem les nostres sota el franquisme, és a dir, una dictadura de dreta. I tot i que molts de nosaltres ens hauríem proclamat d'esquerres durant el franquisme, no els envejàvem gens la seva dictadura. Potser perquè en el món el que més s'assembla a una dictadura de dretes és una dictadura d'esquerres.
Recordava aquestes converses al llarg de la setmana que s'acaba, on hem tingut ocasió tots plegat de parlar de Pinochet, de Castro, de Franco, de la Guerra Civil Espanyola... Tinc la sensació que existeixen entre nosaltres moltes persones que a l'hora de mirar-se la història del segle XX, però també l'actualitat del segle XXI, veuen el món com una mena d'enorme partida d'escacs entre les dretes i les esquerres. En canvi, per a d'altres, potser perquè hem tingut ocasió de parlar amb gent que ha patit dictadures de tots colors, la veritable partida del segle XX i del segle XXI és una altra: dictadures contra democràcies, democràcia contra totalitarismes. La història és la mateixa, a Xile, a Cuba, a Catalunya o a Espanya. Però les maneres de llegir-la són profundament diferents.
Per als qui creuen que la història contemporània ha estat un xoc entre dretes i esquerres, les dictadures són bones o dolentes segons a quina banda estan. Si ets de dretes, perdones i comprens la dictadura xilena o el franquisme, perquè ho veus simplement com la peça exagerada i potser excessiva del teu propi bàndol. Si ets d'esquerres, simpatitzes i defenses la dictadura de Castro o els excessos totalitaris a la rereguarda republicana, per la mateixa raó. Els qui es miren la política així, dretes contra esquerres, participen en el millor dels casos en aquella vella frase que un polític americà va dir sobre un dictador durant la Guerra Freda: és un fill de puta, però és el nostre fill de puta. En el millor dels casos, els qui ho veuen tot en aquest blanc i negre de les dretes i les esquerres, les dictadures respectives només serien una desviació -més o menys patològica- de les pròpies posicions, uns companys d'equip que utilitzen potser mètodes equivocats o massa expeditius.
Però hi ha altres persones que ens ho mirem d'una altra manera. Per a mi, una dictadura de dretes és tan enemiga i tan terrible com una dictadura d'esquerres. El que és adjectiu és la dreta o l'esquerra. El que és substantiu és la dictadura. De la mateixa manera, em sento del mateix equip que tots els demòcrates del món, siguin de dretes o d'esquerres, contra els totalitarismes, contra les dictadures. Després ja discutirem civilitzadament a les eleccions, però som del mateix equip en la qüestió essencial. La saviesa popular ja deia allò que tots els extrems acaben tocant-se. Per a mi, la veritable rasa, la veritable frontera, està entre els qui creuen en la llibertat i la democràcia i els qui no hi creuen. I per tant, m'han de semblar tan odiosos els crims de Hilter com els de Stalin, els de Pinochet com els de Castro. I entre els crims comesos pel feixisme a Espanya i els comesos pels totalitaris a la rereguarda republicana només hi ha una diferència: que sense alçament franquista el divuit de juliol probablement no hi hauria hagut excessos revolucionaris a partir del dinou.
Un matís important: per a mi el nucli de la democràcia no és anar a votar. El nucli de la democràcia és respectar les llibertats. Per tant, la prova de ser un demòcrata no és participar en unes eleccions, ni tan sols guanyar-les. La prova de democràcia és respectar les llibertats. Perquè si es respecten les llibertats, votar és inevitable. Però en llocs ben diversos, en el temps i en l'espai, s'ha votat, però no s'han respectat les llibertats. Hitler va guanyar unes eleccions. Això no el feia un demòcrata.
Amb les democràcies i contra les dictadures. Un socialdemòcrata s'assembla més a un lliberal que cap dels dos a un totalitari d'esquerres o a un fatxa. La frontera rellevant políticament i moralment no és entre dretes i esquerres, sinó entre demòcrates i totalitaris. I això val per als qui justifiquen Pinochet, per als qui justifiquen Castro, per als qui justifiquen Franco i per als qui intenten presentar la Guerra Civil Espanyola en un xoc entre la dreta i l'esquerra. Quan hi ha gent que per demòcrata -i en el nostre cas per demòcrata catalanista- va ser perseguida al mateix temps per totalitaris de signes aparentment contraposats.
Vicenç Villatoro
Escriptor i periodista
Dictadures i dictadors
http://www.avui.cat/avui/diari/docs/index4.htm
No fa gaires anys, comentàvem amb alguns escriptors de l'Europa de l'Est -de fet, de l'Europa central, que el Teló d'Acer havia convertit en Europa de l'Est- algunes experiències personals de joventut. Curiosament, s'assemblaven molt. Tant les pràctiques i maneres de les dictadures respectives com les actituds i les esperances de les respectives oposicions tenien molts punts de contacte. El que ho feia curiós és que ells ens explicaven les seves experiències sota una dictadura comunista, és a dir, teòricament una dictadura d'esquerres, i nosaltres explicàvem les nostres sota el franquisme, és a dir, una dictadura de dreta. I tot i que molts de nosaltres ens hauríem proclamat d'esquerres durant el franquisme, no els envejàvem gens la seva dictadura. Potser perquè en el món el que més s'assembla a una dictadura de dretes és una dictadura d'esquerres.
Recordava aquestes converses al llarg de la setmana que s'acaba, on hem tingut ocasió tots plegat de parlar de Pinochet, de Castro, de Franco, de la Guerra Civil Espanyola... Tinc la sensació que existeixen entre nosaltres moltes persones que a l'hora de mirar-se la història del segle XX, però també l'actualitat del segle XXI, veuen el món com una mena d'enorme partida d'escacs entre les dretes i les esquerres. En canvi, per a d'altres, potser perquè hem tingut ocasió de parlar amb gent que ha patit dictadures de tots colors, la veritable partida del segle XX i del segle XXI és una altra: dictadures contra democràcies, democràcia contra totalitarismes. La història és la mateixa, a Xile, a Cuba, a Catalunya o a Espanya. Però les maneres de llegir-la són profundament diferents.
Per als qui creuen que la història contemporània ha estat un xoc entre dretes i esquerres, les dictadures són bones o dolentes segons a quina banda estan. Si ets de dretes, perdones i comprens la dictadura xilena o el franquisme, perquè ho veus simplement com la peça exagerada i potser excessiva del teu propi bàndol. Si ets d'esquerres, simpatitzes i defenses la dictadura de Castro o els excessos totalitaris a la rereguarda republicana, per la mateixa raó. Els qui es miren la política així, dretes contra esquerres, participen en el millor dels casos en aquella vella frase que un polític americà va dir sobre un dictador durant la Guerra Freda: és un fill de puta, però és el nostre fill de puta. En el millor dels casos, els qui ho veuen tot en aquest blanc i negre de les dretes i les esquerres, les dictadures respectives només serien una desviació -més o menys patològica- de les pròpies posicions, uns companys d'equip que utilitzen potser mètodes equivocats o massa expeditius.
Però hi ha altres persones que ens ho mirem d'una altra manera. Per a mi, una dictadura de dretes és tan enemiga i tan terrible com una dictadura d'esquerres. El que és adjectiu és la dreta o l'esquerra. El que és substantiu és la dictadura. De la mateixa manera, em sento del mateix equip que tots els demòcrates del món, siguin de dretes o d'esquerres, contra els totalitarismes, contra les dictadures. Després ja discutirem civilitzadament a les eleccions, però som del mateix equip en la qüestió essencial. La saviesa popular ja deia allò que tots els extrems acaben tocant-se. Per a mi, la veritable rasa, la veritable frontera, està entre els qui creuen en la llibertat i la democràcia i els qui no hi creuen. I per tant, m'han de semblar tan odiosos els crims de Hilter com els de Stalin, els de Pinochet com els de Castro. I entre els crims comesos pel feixisme a Espanya i els comesos pels totalitaris a la rereguarda republicana només hi ha una diferència: que sense alçament franquista el divuit de juliol probablement no hi hauria hagut excessos revolucionaris a partir del dinou.
Un matís important: per a mi el nucli de la democràcia no és anar a votar. El nucli de la democràcia és respectar les llibertats. Per tant, la prova de ser un demòcrata no és participar en unes eleccions, ni tan sols guanyar-les. La prova de democràcia és respectar les llibertats. Perquè si es respecten les llibertats, votar és inevitable. Però en llocs ben diversos, en el temps i en l'espai, s'ha votat, però no s'han respectat les llibertats. Hitler va guanyar unes eleccions. Això no el feia un demòcrata.
Amb les democràcies i contra les dictadures. Un socialdemòcrata s'assembla més a un lliberal que cap dels dos a un totalitari d'esquerres o a un fatxa. La frontera rellevant políticament i moralment no és entre dretes i esquerres, sinó entre demòcrates i totalitaris. I això val per als qui justifiquen Pinochet, per als qui justifiquen Castro, per als qui justifiquen Franco i per als qui intenten presentar la Guerra Civil Espanyola en un xoc entre la dreta i l'esquerra. Quan hi ha gent que per demòcrata -i en el nostre cas per demòcrata catalanista- va ser perseguida al mateix temps per totalitaris de signes aparentment contraposats.
Vicenç Villatoro
Escriptor i periodista
posted by Juan at 01:14
0 Comments:
Publicar un comentario
<< Home